viernes, 1 de enero de 2016

DES D'UNA PETITA FINESTRA


Les espurnes de la flama de la meva llar, están en aquests instants esquitxant la catifa on acabo de posar els peus per descansar. Sóc asseguda davant el foc, el mateix que crema escalfant el meu cor. Escric, no sense llàgrimes, tampoc, sense passió, doncs hores d’ara sóc una dona que pesi a tot, encara tinc ganes de viure un somni i d’oblidar qualsevol malson.
Agafo la pluma i l’envellit i atrotinat diari on al llarg del temps he escrit esboços de la meva vida en aquesta terra. No puc evitar sentir que he arrivat a bon port, doncs avui sé que estic viva i sóc eterna. És avui, just el dia en el que he decidit escriure’t a tú. Si, a tú, al mateix que mai no m’ha volgut, al que ni tant sols s’ha dignat a coneixer-me i molt menys a aceptar qui sóc… T’escric, perque és el moment d’agrair-te tot el que has aconseguit de mí. No sense abans informar-te que ja no ho faig rere la petita finestra del burka amb el que un bon dia tú vas decidir vestir-me, amb la falacia de que no hi creies en tots aquells amb els que pogués creuar-me, per por a que em coneguessim tal i com sóc, una dona amb el cor ple de bellesa, quelcom pel que et sens molt desgraciat. Pot ser t’avergonyeixes de que en els meus ulls negres es reflexa la foscor de la teva mirada. Avui, t’haig de dir que ja no hi sóc amb tú fent el mateix camí. Avui, puc donar-te les gràcies per haver aprés a construir un món habitable, on ningú se’n amaga, doncs no hi ha motiu. Avui els meus fills poden saber qui és sa mare i no creure que era aquella que estava amagada, i que no hi tenia paraula, si aquesta no acompanyava la llei inventada pel que es feia dir pare. Seré clara. T’ho haig de confesar: La finestre del burka de roba rància i atapaïda, fou prou petita per a no veure fins ara més allà de dos pams. El forat pel que cada dia buscava on seria aquell tros del teu cor que s’adonaria de que allà amagada no hi viuria pel la resta de la meva vida, ahir es va trencar per sempre. Va ser quan en vaig adonar de lo petit i esmirriat que era aquest món que vas crear, i no fou pas perque jo el mirés des d’una petita finestra, fou perque en el teu món no existeix res que valgui la pena, a no ser que t’agradi el conflicte i la guerra, la competició, les diferències i la separació.
Bé, com que avui estic de xerrameca, t’explicaré amb més detall que va pasar ahir. És senzill, al llevar-me vaig saber que havia de morir. No vaig tenir por. Ho vaig fer i prou. Vaig morir com la dona que no té paraula en aquest, el teu món. Vaig morir com la mare que no té potestat vers la llibertat dels seus fills. Vaig morir com la filla que cauta i sumisa imita a la seva mare i a sa àvia, així com a la besàvia i revesàvia… Vaig dir alt i fort: JA N’HI HA PROU.
Et preguntaràs, com he arrivat fins aquí. Doncs molt senzill, cada vespre al anar a dormir, en la meva desesperació per sentir la duresa del teu cor, guaitava rere aquella petita finestra, amb la certeça de que un bon dia, vindries per dir-me que ja podía ser visible a tothom. Que no hi havien més guerres i que no continuaries construint el món, sinó hi era jo. Però per més temps que vaig esperar, no vas venir. Així en silenci, jo també m’hi vaig posar a construir. Això que veus i que pots gaudir és la meva llar. Ara en ella hi crema un gran foc. És un foc molt especial, una flama on puc cuinar i alimentar el món que sempre vaig imaginar. No és un estúpid somni, és una realitat.
Aquí asseguda escrivint per a tu, puc recordar com em vaig desprendre del que no era veritat. Des de dins del burka brut i pudent, vaig respirar fons, i amb ambdues mans vaig esguerrar l’únic forat que només em deixava veure dos pams. Vaig trencar en milers de trosos la finestra i sense més del que dubtar, em vaig deixar veure, amb tota la bellesa que sóc capaç d’expresar.
Per cert, tot just acavo de sopar. Allà a la cuina, t’he deixat cuinat un plat de verdures i fruites que només podràs menjar, quan estiguis llest per entrar en la meva nova llar.
T’esperaré, doncs avui sé, que algún dia hi vindràs. Aquí hi seré.


Joanna Escuder -  10 de març de 2015

No hay comentarios:

Publicar un comentario